Durant molts anys, més de 30, les reflexions i els dilemes han vingut i han marxat com si d'ocells es tractessin. No obstant, les preguntes s'han multiplicat en aquest últim mes, just el temps que ell ja no està.
Era la persona que millor ens podia guiar en aquest món boig en el que vivim?.
Va respondre sempre a les nostres preguntes existencials?. Va saber dir-nos en cada moment allò que necessitàvem escoltar?. Va recolzar les nostres decisions?.
Va resoldre bé els problemes en els que no hi trobàvem mai solució?.
Ens va recolzar en alguna iniciativa personal?. Ens va fer companyia en els moments que realment ho necessitàvem?.
A la seva manera si. Ell era molt més que totes aquestes preguntes. Ell era un espartà, com un dia va dir el meu germà mentre decidíem el seu acomiadament.
Mai va amagar que el que més l'interessava era allò que estava fent en aquell moment. I no mentia, realment no perdia el temps en coses que no li aportaven res.
Fins l'últim dia va fer les coses a la seva manera, sempre ho havia fet així, tot i que en els seus darrers mesos, una felicitat molt amagada, pròpia d'ell, va sorgir quan vam estar al seu costat sense que ell ens ho reclamés. Es veia en el seu somriure.
Li va quedar molt per fer aquest emprenedor de 74 anys i ens va deixar una gran lliçó de valentia i supervivència amb la seva gran experiència en l'art de viure.
Sens dubte la millor herència que ens podia deixar en els temps que corren.
Però estic segur que ell també s'en va endur una gran lliçó al final de la seva vida:
l'amor incondicional de la gent que l'estimàvem.
Un petó molt fort Salvador.
