viernes, 25 de mayo de 2012
Futur nou projecte musical
Des de fa un temps he estat treballant en un projecte músic-personal del qual en van sortir sis cançonetes, gravades a casa amb els mitjans que tenia en aquell moment: il·lusió, motivació, ganes i instruments varis (la meva inseparable Alhambra, una melòdica, un glockenspiel, bases i percusions casolanes...).
Tot això ha anat evolucionant, i veient que la cosa avançava, vaig decidir que en aquest viatge interior hi tinguéssin cabuda més acompanyants.
Un bon dia de pluja (com ja vaig mencionar en un post fa uns mesos) vaig conèixer un músic, en Tebi Fillol, qui va voler entrar en el projecte i va ser tot un honor per a mi que aportés el seu gra de sorra.
Seguidament, el meu gran amic Gerard López, cantant del primer grup que vaig formar fa una pila d'anys, va voler participar-hi acompanyant amb veus algun dels temes que s'estàvem gravant.
I, finalment, no descarto que hi hagi alguna col.laboració més entre els amics músics que tinc la sort de conèixer.
La qüestió és què actualment estem treballant per enregistrar uns quants temes de collita pròpia amb un caire una mica més de banda, això sí, sense deixar l'essència intimista que caracteritzen les cançons.
La idea serà anar penjant les cançons una a una, segons es vagin gravant, en el meu Bandcamp de manera que us les puguem fer arribar d'una manera molt més dinàmica i continuada i per suposat, sempre, escoltant l'opinió dels amics i coneguts que hi vulguin participar.
Tot es veurà...! Estic segur que no arribarem a tothom a qui voldríem arribar, però el simple fet de què existeixi ja serà per a mi i pels meus, tot un èxit.
Gràcies mil!
Isak Newton
lunes, 14 de mayo de 2012
Deixar (segons ell)
Obro els ulls, miro el sostre i tot seguit m'adono que la Txell ja s'ha llevat. Sempre ho fa mig hora abans per poder-se dutxar tranquil·la i preparar el seu esmorzar mentre escolta al Fuentes a Catalunya Ràdio. Mai li han agradat els silencis del matí, sempre ha necessitat d'alguna veu o música per despertar-se del tot i poguer començar a funcionar. Manies.
Segueixo estirat al llit, amb mig cos destapat i amb la semi-trempera matinera. La nit d'ahir al final no va estar gens malament. Sopar d'amigues de la Txell amb els seus corresponents companys. Bé, companys..., de fet només dues de les cinc que van venir tenien parella, les altres tres acabaven de trencar la relació. La Paula i l'Àgata ho havien deixat aquest hivern i la Mireia el mes passat.
El restaurant era d'aquells modernets que no saps si estan destinats a fer sopars o servir-hi copes. Indefinit, però en el fons et donava una mena de benestar extrany. La Txell parlava amb la Sandra i l'Esther que acabaven d'estrenar xicot i com es notava! Tots dos (ara no recordo els noms) estaven allà, al costadet d'elles agafadets com dos estaquirots i dient que sí a tot el que es debatia. Semblaven dos empanats, pobrets. Mentre ella s'ocupava de les dues parelles, jo escoltava la conversa que havien encetat les tres solteres del grup. La Paula parlava d'un viatge que tenia previst fer aquest any a no se quines Illes del Carib, amb l'única intenció de trobar-se a si mateixa entre la natura el cel i el mar. L'Àgata, d'altra banda, insistia que el més important per a ella, ara per ara, era el sexe. No volia perdre's tot allò que tenia al davant i volia disfrutar d'una passió rera l'altra sense preocupacions ni possessions. Finalment la Mireia no parava d'explicar com havia millorat la seva vida en els últims cinc mesos, just el temps que feia que ho havia deixat amb el Pere. Ens deia que tornava a fer tot allò que sempre li havia apassionat i deixava passar els dies sense aferrar-se a cap propòsit en concret, simplement vivia i gaudia del que ara la feia més feliç, la pintura. Fins i tot tenia una expo permanent en un casal de Gràcia.
Jo començava a deixar fluir els pensaments. M'imaginava unes vacances màgiques amb la Paula, a qualsevol illa perduda, un polvo apassionat amb l'Àgata al bany d'un bar de copes o fins i tot un soparet romàntic en un restaurant de costa amb la Mireia. Per un moment, inclús, vaig pensar en superar al Bardem a Vicky, Cristina, Barcelona i emportar-me a les tres a Formentera a passar una setmana despullats a alguna cala nudista...
La nit fou llarga i entretinguda. Els Gin tònics cada cop s'acabaven més ràpid...
...
M'haig de llevar, sinó no faré res...
Mentres em dirigeixo a la cuina per preparar-me el cafè, em pregunto si és normal tenir aquests pensaments desbordats i desenfrenats amb altres noies, cada cop més constants. Em pregunto si realment sóc jo qui viu la meva vida.
Miro per la finestra, lluny, fins capficar-me en el mar inexistent de la meva ciutat i sense pensar-ho dos cops i sabent que la tinc al meu darrere li dic: Txell, ho hem de deixar.
I.Newton
domingo, 6 de mayo de 2012
Deixar (segons ella)
Al llevar-me observo com en Genai encara dorm, un altre dia exactament igual. Entro al bany, badallo i em trobo de nou, com cada matí, la meva cara cansada reflectida en el mirall. Masses arrugues per tenir només 31 anys i uns ulls amb una tristesa cada cop més evident. Intento fer una mica menys de soroll del compte per no despertar al meu company. Són quatre anys els que estem junts i des d'uns mesos ençà que he deixat de veure'l com el meu amor, estimat o qualsevol adjectiu que el defineixi com a nuvi. Ara només el veig com a això, un company de vivències. Últimament no gaire estimulants, per cert. Darrerament els dies no deixaven cap altra cosa que no fos rutina i desil·lusió. Estava paralitzada, no hi havia marge de maniobra i no tenia a ningú per recolzar-m'hi, a ningú que em donés un cop de mà. Una figura forta, vull dir, com la d'un pare o un amic molt proper. En Genai ho havia perdut tot. El veia molt lluny, feia temps que ja no comptava amb ell, s'havia convertit amb tot allò que justament no busco en un home. La seva falta d'ambició i caràcter el feia cada cop menys atractiu. Recordo que l'última vegada que vam cardar no vaig sentir absolutament res i a partir d'aquell dia em vaig adonar que amb el terreny sexual estàvem arribant a la fi. D'això ja fa un temps i tot plegat dificultava enormement la possibilitat de recuperar l'escalfor inicial. Que se n'ha fet d'aquell home que em posava a cent cada cop que el veia?. És ben cert que les dones li donem molta més importància al caràcter i als fets que no pas al físic. Ben al contrari que ells, que imposen per damunt de tot el físic. Això em juga en contra, ja que porto uns mesos amb una aparença més aviat pobre i poc atractiva.
Si en Genai sabés que les poques ganes de sentir-me guapa són per culpa seva, es sentiria molt malament. Si s'adonés que cada cop m'atrau menys per culpa de la seva deixadesa, s'enfonsaria. Si li digués que cada cop me l'estimo menys pel que s'ha convertit, estic segura que el deixaria molt tocat.
Ja són les 10 i encara no m'he vestit.
Sento unes passes que es dirigeixen cap a la cuina. Per fi s'ha despertat. Es prepara un cafè, mira per la finestra i sospira. Sabent que jo estic darrera seu, immòbil i sense fer soroll, em diu amb la veu mig trencada: "Txell ho hem de deixar".
I.Newton
Suscribirse a:
Entradas (Atom)


