Obro els ulls, miro el sostre i tot seguit m'adono que la Txell ja s'ha llevat. Sempre ho fa mig hora abans per poder-se dutxar tranquil·la i preparar el seu esmorzar mentre escolta al Fuentes a Catalunya Ràdio. Mai li han agradat els silencis del matí, sempre ha necessitat d'alguna veu o música per despertar-se del tot i poguer començar a funcionar. Manies.
Segueixo estirat al llit, amb mig cos destapat i amb la semi-trempera matinera. La nit d'ahir al final no va estar gens malament. Sopar d'amigues de la Txell amb els seus corresponents companys. Bé, companys..., de fet només dues de les cinc que van venir tenien parella, les altres tres acabaven de trencar la relació. La Paula i l'Àgata ho havien deixat aquest hivern i la Mireia el mes passat.
El restaurant era d'aquells modernets que no saps si estan destinats a fer sopars o servir-hi copes. Indefinit, però en el fons et donava una mena de benestar extrany. La Txell parlava amb la Sandra i l'Esther que acabaven d'estrenar xicot i
com es notava! Tots dos (ara no recordo els noms) estaven allà, al
costadet d'elles agafadets com dos estaquirots i dient que sí a tot el
que es debatia. Semblaven dos empanats, pobrets. Mentre ella s'ocupava de les dues parelles, jo escoltava la conversa que havien encetat les tres solteres del grup. La Paula parlava d'un viatge que tenia previst fer aquest any a no se quines Illes del Carib, amb l'única intenció de trobar-se a si mateixa entre la natura el cel i el mar. L'Àgata, d'altra banda, insistia que el més important per a ella, ara per ara, era el sexe. No volia perdre's tot allò que tenia al davant i volia disfrutar d'una passió rera l'altra sense preocupacions ni possessions. Finalment la Mireia no parava d'explicar com havia millorat la seva vida en els últims cinc mesos, just el temps que feia que ho havia deixat amb el Pere. Ens deia que tornava a fer tot allò que sempre li havia apassionat i deixava passar els dies sense aferrar-se a cap propòsit en concret, simplement vivia i gaudia del que ara la feia més feliç, la pintura. Fins i tot tenia una expo permanent en un casal de Gràcia.
Jo començava a deixar fluir els pensaments. M'imaginava unes vacances màgiques amb la Paula, a qualsevol illa perduda, un polvo apassionat amb l'Àgata al bany d'un bar de copes o fins i tot un soparet romàntic en un restaurant de costa amb la Mireia. Per un moment, inclús, vaig pensar en superar al Bardem a
Vicky, Cristina, Barcelona i emportar-me a les tres a Formentera a passar una setmana despullats a alguna cala nudista...
La nit fou llarga i entretinguda. Els Gin tònics cada cop s'acabaven més ràpid...
...
M'haig de llevar, sinó no faré res...
Mentres em dirigeixo a la cuina per preparar-me el cafè, em pregunto si és normal tenir aquests pensaments desbordats i desenfrenats amb altres noies, cada cop més constants. Em pregunto si realment sóc jo qui viu la meva vida.
Miro per la finestra, lluny, fins capficar-me en el mar inexistent de la meva ciutat i sense pensar-ho dos cops i sabent que la tinc al meu darrere li dic:
Txell, ho hem de deixar.
I.Newton
