Al llevar-me observo com en Genai encara dorm, un altre dia exactament igual. Entro al bany, badallo i em trobo de nou, com cada matí, la meva cara cansada reflectida en el mirall. Masses arrugues per tenir només 31 anys i uns ulls amb una tristesa cada cop més evident. Intento fer una mica menys de soroll del compte per no despertar al meu company. Són quatre anys els que estem junts i des d'uns mesos ençà que he deixat de veure'l com el meu amor, estimat o qualsevol adjectiu que el defineixi com a nuvi. Ara només el veig com a això, un company de vivències. Últimament no gaire estimulants, per cert. Darrerament els dies no deixaven cap altra cosa que no fos rutina i desil·lusió. Estava paralitzada, no hi havia marge de maniobra i no tenia a ningú per recolzar-m'hi, a ningú que em donés un cop de mà. Una figura forta, vull dir, com la d'un pare o un amic molt proper. En Genai ho havia perdut tot. El veia molt lluny, feia temps que ja no comptava amb ell, s'havia convertit amb tot allò que justament no busco en un home. La seva falta d'ambició i caràcter el feia cada cop menys atractiu. Recordo que l'última vegada que vam cardar no vaig sentir absolutament res i a partir d'aquell dia em vaig adonar que amb el terreny sexual estàvem arribant a la fi. D'això ja fa un temps i tot plegat dificultava enormement la possibilitat de recuperar l'escalfor inicial. Que se n'ha fet d'aquell home que em posava a cent cada cop que el veia?. És ben cert que les dones li donem molta més importància al caràcter i als fets que no pas al físic. Ben al contrari que ells, que imposen per damunt de tot el físic. Això em juga en contra, ja que porto uns mesos amb una aparença més aviat pobre i poc atractiva.
Si en Genai sabés que les poques ganes de sentir-me guapa són per culpa seva, es sentiria molt malament. Si s'adonés que cada cop m'atrau menys per culpa de la seva deixadesa, s'enfonsaria. Si li digués que cada cop me l'estimo menys pel que s'ha convertit, estic segura que el deixaria molt tocat.
Ja són les 10 i encara no m'he vestit.
Sento unes passes que es dirigeixen cap a la cuina. Per fi s'ha despertat. Es prepara un cafè, mira per la finestra i sospira. Sabent que jo estic darrera seu, immòbil i sense fer soroll, em diu amb la veu mig trencada: "Txell ho hem de deixar".
I.Newton
